LA TERMINAL
El món subterrani creat pe'n Toni d'Eguia

No t’has fixat mai en que de vegades sembla que les ombres formin el contorn de rostres o mans? No has tengut mai la sensació que la fosca et mira i que gairebé pots sentir la seva respiració? O moviments de coa d’ull que fan que se t’aixequin els cabells del clatell o els braços?

El drobbàs és un gegantesc cetaci del mar de l’Anell que és l’únic depredador del peix d’or. Aquests darrers son molt verinosos i a causa d’això emeten una lleu iridiscència verdosa. D’aquesta manera , els altres animals ja saben que no s’hi ha d’acostar.

Quan arriba l’època d’aparellament, una vegada cada color, la llum que desprenen es torna molt més potent per a atreure a l’altre sexe. Les femelles son més grogues i els mascles més verds. És en aquest moment quan els drobbàs posen en marxa la seva enganyifa: repartits pel seu cos, i especialment dins les seves colossals boques, hi tenen uns apèndixs que brillen com ells i d’aquesta manera els atreuen a una trampa segura.

També és en aquest moment quan els propis drobassos són més vulnerables, ja que es veuen clarament encara que estiguin a distancia i es poden caçar més facilment... és a dir, facil per a tractar-se d’una bestia col·lossal, blindada i extremadament perillosa com aquesta!

--- Aleta, vell pescador Gent de l’Illot de les Cloïsses ---

Aquestes setmanes vos he tengut bastant abandonats… deman disculpes públicament. L’inici de les classes i la manca d’Internet a casa m’han dificultat el poder dedicar-li al bloc i a vosaltres el temps que mereixeu.  

Per a redimir-me de tot això, avui he preparat quelcom una mica diferent. No es tracta d’un Fragment, com fins ara, sino la descripció d’un dels llocs mític i més fantàstics de tota la Terminal. Es tracta de la zona coneguda com l’Anell, font de les rondalles i llegendes més fantasioses.  

Moltes gracies als que visitau haches raconet fosc i me renyau de tant en tant si no li faig el cas que li pertoca.  

Fins aviat !

*******

L’Anell

El país conegut com l’Anell és, sense cap dubte, el més ric en metall (de fet hi ha qui diu q tot el metall de la Terminal ve d’allà) a més de l’aigua.  

Per sort pe a la resta de la Terminal, el país no presenta cap tipus d’homogeneitat política, trobant-se dividit en diversos regnes i principats, a més de la zona a la que ells anomenen La Costa.  

Els regnes de mar endins, solen estar construïts sobre atol·lons coral·lins o d’alga de tronc, moltes vegades envoltant els grans pilars que aguanten el cel. Aquests son els més rics gràcies a la pesca del metall i de la pròpia fusta d’alga. Generalment cada illa, escull o petit arxipèlag és considerat un regne, encara que la inestable política sol provocar guerres continues, enfrontaments, rivalitats i aliances.

La costa que envolta l’Anell és habitada per Gent més barbaritzats que els de mar endins, que tot i que no posseeix els mateixos recursos, sí compta amb més metall que la majoria de pobles i nivells de la Terminal. Aquests bàrbars comercien amb els regnes insulars, aportant-los les matèries primàries que no poden aconseguir tan fàcilment i, de tant en tant, amb la resta de la Terminal, encara que això es molt poc freqüent.

I perquè un poble com aquest no aprofita els seus recursos per a comerciar i enriquir-se? Bé, hi ha alguns motius que ho impedeixen:

-         En primer lloc el país es troba ocult i amb males comunicacions amb la resta de la Terminal, el que ha provocat que la majoria el consideri un món de fantasia i poca cosa més. Es connecta amb la resta del món a través de zones Fosques llargues i laberíntiques plenes de perills i totalment desèrtiques. I si això fos poc, els accessos a aquestes es troben a gran altura, a centenars de metres de terra, entre ombres de les parets de la bòveda. Existeixen rumors i llegendes de passadissos secrets situats en zones més baixes, però mai s’ha pogut demostrar la veracitat d’aquestes afirmacions.

-         Les constants rivalitats i la divisió interna dels regnes de l’Anell, son un gran impediment per a dur a terme una acció conjunta de gran envergadura com aquesta. 

De fet, les antigues històries conten que en un passat llunyà, quan la comunicació amb la resta de La Terminal no era tan dolenta, ocorregué quelcom així. En aquella època, als primitius boris que vivien a la costa i estaven començat a colonitzar els esculls més propers, se’ls ocorregué aprofitar tot aquell metall per a fer-se poderosos i, de fet ho aconseguiren. S’esteneren per la Terminal com una onada arrasadora, armats amb es seves armes i armadures de metall i dominaren molts nivells. El problema fou que la cobdícia, la enveja i les ànsies de venjança provocaren en els demés pobles un impuls saquejador i guerrer que va estar a punt d’extingir-los. Només amagant i destruint-les entrades al seu país pogueren salvar-se.

Segons conta la llegenda, per a que no tornés a passar una desgracia així, els diferents reis i prínceps boris acordaren crear una societat encarregada d’impedir el contacte amb l’exterior, a més d’una sèrie de lleis que promoguessin aquesta decisió, per a impedir que els cobdiciosos pobles de l’exterior els descobrissin de nou i s’aliessin en contra seva. 

D’aquest pacte es diu que naixé la Cofraria de l’Oblit, una altra llegenda que molts afirmaran que no és més que una història de por per a nins, però pocs s’atreveixen a entrar en el que es diu que son els seus dominis. És una societat secreta que actuaria d’amagat per a impedir aquest contacte o comerç clandestí, vigilant els túnels i infiltrant espies en les poblacions. Si aquesta lògia ha existit en algun moment és un misteri, i si encara actua avui en dia encara ho és més... Qui sap quins misteris amaguen les fosques ombres?  

Habitants:

La ètnia dels Gent de l’Anell son principalment boris, i encara que també poden trobar-se alguns grups minoritaris, és molt probable que hagin evolucionat dels primers. També poden trobar-se boris  en altres indrets de La Terminal, un vestigi que demostra la veracitat de les antigues llegendes que afirmen que un dia dominaren La Terminal? Sigui com sigui,  ja ningú recorda aquells dies, i a La Terminal  només líders de tribus poderoses ostenten genealogies que es remunten al mític Anell, així com altres  es remunten a llinatges divins.

Pel que fa ales altres races, els zombs, com els zombis, son molt escassos a l’arxipèlag, ja que la majoria dels morts acaben al mar. Els homúnculs son més abundants que els zombs, encara que de la mateixa manera que a la resta de la Terminal son escassos. Espot dir que l’Anell és principalment territori Gent.

El metall i la mar

Si per una cosa és conegut l’Anell, si alguna paraula destaca més que les altres en les llegendes que parlen d’aquest lloc màgic, és el metall. L’estat natural d’aquesta matèria és el de protecció i recobriment de les grans bèsties marines que habiten els tenebrosos abismes marins.

Així, el vertader tresor de l’Anell i la mar. En aquesta gran acumulació d’aiguahi existeixen grans meravelles com l’alga de tronc, el metall i un gran ventall d’aliment.

Gràcies a l’alga de tronc, els habitant insulars poden construir barques i aparells que els permeten caçar i transportar diferents animals, , ja siguin crancs, peixos o bèsties abismals, proveïdores de greix, metall i carn en abundància.

Fosca marina

De la mateixa manera que moltes sales i cavernes tenen les seves Zones Fosques, la mar posseeix la Fosca Marina. Es tracta d’una gegantesca extensió de mar que no posseeix pilars ni cap llum que l’il·lumini. De la mateixa manera que amb la fosca terrestre, aquesta pot ser mortal i només expedicions curtes han tornat. Les que s’han fet massa endins no han tornat a ser vistes mai més.

Hi ha llegendes que conten que abans hi havia allà una paret, però hi havia tanta aigua que tot l’Anell es trobava anegat fins al cap damunt. Per això el gegant Bru, un dels tres déus creadors, n’espenyà un bocí el nivell d’aigua davallà (de fet encara poden veure’s les marques d’aquest fet en la matèria primigènia que envolta l’entrada a la Fosca Marina) i els Gent pogueren establir-s’hi.  Tanmateix ja se sap que els déus vells son no tenen gaire memòria i aquest s’oblidà de fer habitable el forat que havia creat, encara que els boris confien que mostrant-li la devoció necessària de manera incansable algun dia hi pensarà i tornarà per a acabar la seva feina.

Una altra versió de la història diu que Bru demanà a les bèsties marines que l’ajudessin envestint la paret fins a tomar-la, procés en el que en moriren moltes. Com a premi pel seu esforç i la seva abnegació el déu els concedí els nous paratges a ells, ja que els Gent heretarien la superfície. 

Els grans aràcnids

A mes de les tenebroses aigües negres de la mar, un altre gran perill fa sobtades aparicions a l’Anell, encara que per sort no és gaire freqüent. Es tracta del descens de grans aràcnids des dels foscos cels, provocant en ocasions devastació i patiment per part dels Gent.

En aquest sentit, alguns savis i erudits asseguren que el cel no és una bòveda tancada, com es creu, sinó que oculta per la fosca i a una colossal altura, hi ha una gegantesca obertura q dóna als nivells superiors de la Terminal, l’hàbitat d’aquests éssers infernals.

L’existència d’aquesta obertura, segons afirmen, s’ha vist provada en algunes ocasions de la història de l’Anell per objectes que han caigut dels cels i que, per algun motiu, no s’han perdut en les profunditats de la mar. De fet, encara que ells no poden saber-ho, es tracta del Gran Pou Sense Fons (aquest és un dels seus múltiples noms, encara que també és conegut com La Fosca, el Gran Forat, La Gran Boca...), del que en parlarem en una altra ocasió. ;-)

Més enllà de la Zona Fosca d’Abora, segons es diu, hi ha el país dels berdels, una terra ruda i perillosa. En aquest lloc no s’hi poden trobar gaires aliments. Pocs fongs son capaços de sobreviure allà excepte la passifa, un verdet lleugerament iridiscent que s’adhereix fàcilment a la matèria primigènia.

Tanmateix, tot i que és comestible per a les persones (és més, alimenta molt més del que sembla, fent que unes soles grapades bastin per a fartar-se), al cap d’un temps aquestes comencen a mostrar senyals de canvi: la seva intel·ligència cau en picat fins a ser la d’un nin petit o la d’un ca.

Els berdels s’han adaptat a aquesta contingència amb estoicisme i això els ha permès prosperar, encara que d’una manera que repugnaria molts Gent! Mantenen ramats del que ells anomenen ubis, gent que des de petita ha estat alimentada amb passifa i que son considerats com a animals.

De fet, els berdels els fan servir per a gran quantitat de tasques: animals de càrrega, aliment, per a abrigar-se amb les seves pells...

És curiós que tot i que la passifa té uns efectes tan devastadors sobre els seus consumidors, no els té sobre els qui es mengen la carn dels ubis! 

Generalment aquests son sanats de petits per a evitar que es tornin agressius de majors, quan ja no tenguin coneixement. De totes maneres se’n mantenen alguns de sencers per a que, en captivitat, puguin reproduir-se.

--- Sindar, cap d’un clan comerciant de belonis ---

La passifa? On has sentit a parlar d’ella? No, no és un mite, ni un monstre per a assustar als nins, encara que en molts llocs es fa servir molt lleugerament aquesta paraula per a designar aquestes coses...

No, la passifa és un fong, un verdet lleugerament iridiscent exclusiu d’un lloc situat més enllà de la Zona Fosca d’Abora... en una ocasió en vaig tenir un petit cultiu en les meves mans, però durà poc, els temps suficient per a que jo pogués veure que no era una farsa.

Només viu adherit a la Materia Primigenia, saps? Per algun motiu desconegut les seves espores només tenen efecte en una zona concreta, i si la treus d’allà la colònia mor.

Mira, et donaré un consell gratuït: si algun dia en tens a les teves mans, ni pensis en menjar-ne!

--- Zahir, alquimista Gent ---

Tres son els indrets mítics del meu poble: 

La llegenda deia que terribles calamitats tendrien lloc quan la Flama Sagrada morís i durant incomptables generacions el recinte sagrat fou mantingut pels Guardians de la Flama. Aquesta era una columna de foc que sortia del terra i que sempre cremava sense necessitat de combustible. D’ella havien nascut la resta de focs dels samis i els cracians que habitaven els passadissos i recintes veïns. De fet, la Llei Sagrada prohibia encendre foc, ja que aquest havia de derivar-se sempre de la  Flama Sagrada o dels seus fills. 

Però un no pot saber mai si les profecies son certes o no si no se les posa a prova i amb aquesta no va ser diferent. Aquell any tràgic, amb l’arribada de l’època vermella arribaren els agripis, un poble de Gent sense déus ni pietat. 

Tal i com venien fent des de feia anys, arrassaren els poblats del Racó i s’alçaren com a sobirans d’aquelles terres. Com a mostra de la seva superioritat i menyspreu cap als nous conquerits, saquejaren el temple, cremaren als seus sacerdots en la Flama Sagrada i en acabar, l’apagaren.

Al principi no passà res. Els agripis s’instal·laren en les noves terres i els samis i els cracians foren expulsats o subjugats.

La venjança divina tardà més de mig espectre en fer-se notar i quan començà va ser de manera amb prou feines perceptible: la gent que habitava l’antic temple i una familia de pastors i el seu ramat que descansaven aprop, moriren silenciosament, així com els que s’hi instal·laren més tard. Aviat es féu patent que la mort vivia en aquell lloc maleït i que tothom que el visitava s’hi quedava a fer-li companyia.

Els rumors començaren a circular, però no agafaren força fins que la mort decidí estendre’s més enllà del propi recinte del temple. En aquells moments Hug Camespeludes, el gran cap dels agripis era fora del Racó, en una campanya per a subjugar als peçalis, els grabocis i els galvins, que s’havien rebel·lat per intercessió dels samis. Quan tornava a casa sentí noticies de la maledicció del Déu Mort, del fantasma de la Gran Flama i es posà nerviós pensant en que aquestes noticies podien animar als seus enemics a aixecar-se contra ell de nou i accelerà la marxa.

En arribar a les proximitats del Racó, trobà un espectacle grotesc: tots els habitants de la zona eren morts i la pudor de putrefacció impregnava l’aire. Impel·lit per l’ànsia de venjança i la por supersticiosa, decidí enfrontar-se personalment al déu mort. Es tapà el nas i la boca per a no respirar l’aire malsà i entrà en les terres maleïdes acompanyat únicamen d’un llum de fong. El seu objectiu, aconsellat pels savis i endevins als que havia consultat, era el d’encendre el seu propi foc en el cor mateix del temple com a desafiament clar a la Llei Sagrada.

El camí fou dificultós i l’aire era cada vegada més irrespirable, però aconseguí obrir-se pas, entre el desolador espectacle de la decadència de la seva gent, per a arribar al seu destí final. I fou aquí, en el cor del temple, on s’acomplí la venjança, perquè quan Hug encené les primeres espires del foc, es produí una deflagració tan potent que féu tremolar la Terminal. La seva fúria foradà fins i tot el propi material primigeni i el terra tremolà. El foc recorregué els passadissos cremant i destruint fins a molts quilòmetres, cremant tot el que trobava, agripis, sardis, homúnculs... la seva fúria venjativa no diferenciava, castigant per igual als que havien profanat la Flama Sagrada i als que els ho havien permès amb la seva debilitat.

Quan tot hagué passat, els pocs samis que havien sobreviscut a les vicissituds dels destí decidiren tornar per a veure si havien estat perdonats. Personalment no sé que en degué ser d’aquella gent, si bé és molt cert que no se n’han tornat a veure. Degueren rebre l’absolució divina? Deu tornar a cremar la flama immortal? O potser foren castigats? Jo no ho sé, potser algun dia decidiré visitar aquella zona per a veure-ho amb es meus ulls... 

--- Samúa, zomb místic i guardià de l’Oracle de la Cova Esfèrica ---

 Aquest fragment ja feia temps que em ballava pel cap i vaig decidir escriure'l el dia de la concentració antintaurina d'Inca d'aquest passat estiu.

Es curiós com a alguns defensors de la tauromàquia se'ls fa tan estrany que torturar a un depredador, com un ca (el seu, per exemple) pugui ser un espectacle divertit i en canvi fer-ho amb un hervíbor com per exemple un bou sigui tot un espectacle...

 --- 

Al sisè nivell hi ha un esport-espectacle d’allò més emocionant, encara que hi ha qui el considera una salvatjada (principalment entre els homúnculs i zombs!).

El joc té com a protagonistes, per una banda a un campió, armat amb una maça a la mà dreta i una tela envoltant la ma i l’avantbraç esquerre, i per l’altra a tres cans furiosos. El combat és obvi, així com el fet que si el Gent vol sortir-ne vencedor ha de matar als tres animals...però això no és tot!

Abans de llançar el cop de gràcia, el campió ha d’anar rompent les cames dels seus oponents. Només quan l’animal no pot valdre’s per ell mateix, pot rebre el cop que acabi amb la seva vida.

No és un joc d’apostes, aquest. La gent paga una entrada per veure l’espectacle i el campió fa totes les floritures que pot per a embellir-lo. Així, tot i haver derrotat als rivals, el campió pot perdre per aclamació popular si el seu joc ha defraudat als espectadors.

Aquestes son les regles bàsiques, encara que poden trobar-se diferencies els diferents indrets del nivell. Als passadissos de la ratlla Roja, per exemple, en lloc d’una tela protegint un braç, el campió duu un pal en forma de L, de manera que també pot copejar. A la Balconada 332, en lloc de maça tenen un espasí esmolat d’os... finalment a les sales d’Agabra, fan servir altres animals, a més de cans. Això pot donar lloc a més emoció al joc, i també més varietat... encara que en algunes ocasions dificulta encara més la tasca del campió! 

Si algun dia viatgessis allà, atura’t a veure-ho! És tot un espectacle, creu-me. En acabar, es cuinen els animals i se’n fa una gran berenada. En una jornada se’n poden  matar una dotzena o més! Segons l’ovació que hagi fet el públic al campió, aquest té dret a un bocí o un altre en el festí. Si ha fet un bon paper, se li permet recollir la primera tallada, si no ha estat així, tendrà un lloc intermig, més davant o enrera segons la seva mediocritat.

--- Aridà, Mercader Gent ---

Atenció als nouvinguts! Això és la continuació del fragment publicat la setmana passada. Si voleu llegir-lo des del principi comença dos posts més avall!

Mira, ja que insisteixes tant et parlaré d’una quarta raça que, a diferencia de les demés, és mítica. Crec poder afirmar sense perill d’equivocar-me que de totes les fantasies i supersticions Gent, aquesta és la més estesa i segurament en sentiras a parlar en tots els racons de La Terminal. No tenen cap nom més estès que elsaltres, així que jo em referiré a ells com els Altres. 

Atenció als nouvinguts! Això és la continuació del fragmen publicat la setmana passada. Si voleu llegir-lo des del principi comença al post de més avall!

 ---

Finalment ens trobam els zombs, la més escassa de les tres espècies. Abans de res t’he d’aclarir algunes coses: molta gent no ha vist un zomb i tendeixen a agrupar-nos en el mateix sac que als zombis, tot i que la diferencia està més que clara.